dv., 18 de juny | TEATRET

«Cosmètica de l'enemic»

Kadiram Teatre presenta al Teatret aquesta l'obra d'Amélie Nothomb, dirigida per Francesc Amaro. Juny, divendres 18 [20.00] i diumenge 20 [19.00]
Registration is Closed
«Cosmètica de l'enemic»

DATA I LLOC

18 de juny, 20:00 – 20 de juny, 19:00
TEATRET, Av. Francesc Macià, 66, 08292 Esparreguera, Barcelona, España

ESDEVENIMENT

Fitxa artística

Jérôme Angust  SANTI MARGARIT

Textor Textel  DAVID ÒBIA

Fitxa tècnica

Autora  AMÉLIE NOTHOMB

Adaptació i traducció  PABLO LEY

Ajudant de direcció  ALÍCIA MUÑOZ

Tècnic de llum i so  RAMON REY

Direcció  FRANCESC AMARO

Durada: 70 minuts

Sinopsi: Un home pretén distreure el retard del seu avió amb la lectura; però irromp la inoportuna veu d'un altre, que l'obliga a escoltar el relat d'una vida estranya, angoixant i, finalment, criminal. L'un és víctima d'una confessió que no vol escoltar. L'altre és víctima d'un sentiment de culpabilitat que es consola en la confessió i que busca la venjança. L'un descobreix els seus pecats en els pecats de l'altre. L'altre aconsegueix el seu particular consol traspassant la seva culpabilitat. Dues víctimes, dos enemics. Hi ha en l'escriptura de l'autora un alè de misteri que es tradueix en l'adaptació teatral de la novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s'anés desvetllant. Aquesta mena de deconstrucció fa que l'espectador acabi entrant en la ment de l'escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jérôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada anys enrere. Vet aquí la justificació del títol, «Cosmètica de l'enemic», perquè el que fan els dos personatges és gratar en l'interior de cadascun —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure'n el costat bo (el menjar dels gats, els passejos bucòlics pels cementiris de Montmartre o Père-Lachaise...) i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l'escup com una flamarada.

comparteix